La Sandra no podia més. Tenia por, molta por. En aquella casa se sentien
sorolls, veus, crits. Ella i els seus amics havien acordat passar-hi la nit per
demostrar que els esperits no existien, que tot era producte de la imaginació;
però la Sandra no es creia res d’això, sabia que els esperits eren reals i que
els podien fer mal.
Ja a la casa, amb els llums apagats i una llanterna per persona, els
“fantis” (així es deien la Sandra i els seus amics) es disposaven a dormir.
Durant la tarda no havia passat res, no s’havien sentit veus ni crits, pensaven
que podrien dormir tranquils. Quan l’últim “fanti” va haver tancat els ulls la
Sandra es va despertar. No podia tornar a dormir, sentis com si algú la cridés.
Llavors, va veure una llumeneta al final del corredor. Es va aixecar i va
començar a avançar entre els seus amics, endinsant-se en una foscor absoluta i
amb una petita llanterna a la mà. La casa era molt antiga, les parets estaven
destrossades per la humitat i feia una olor molt estranya. La llum avançava
davant seu i anava canviant de color: de groc a verd , de verd a blau, de blau a
blanc. De sobte, es va tancar una porta darrere seu. Havia entrat en una
habitació i ara no en podia sortir. La llum havia desaparegut. En els seu lloc
es presentaven dos ulls vermells. La Sandra va cridar, va cridar com no ho havia
fet mai. Després d’això ja no recordava res.
Quan va tronar a obrir els ulls estava envoltada dels seus amics, a la
mateixa habitació de la nit anterior. Tots els records es barrejaven en el seu
cap, només quedaven uns ulls vermells i un crit. No va gosar explicar-ho a
ningú, mai no la creurien.
Els altres “fantis” deien que havien complert la seva missió, que els
esperits no existien i que la seva teoria havia quedat demostrada. Però la
Sandra mai no oblidaria aquells ulls vermells, mai no es podria treure del cap
els pocs records que li quedaven d’aquella horrible nit.