“Que nunca me había
sentido tan viva como cuando las miré a los ojos y las vi a todas sonreír.
Sonreír y mirarme, sin juzgarme. Cuando salimos todas de fiesta una noche de
septiembre, esperando que aquellas horas no terminaran nuca. Deseando que la
rutina no borrara la ilusión de nuestras miradas; que el saber que nos quedaban
aun casi nueve meses encerradas en las mismas clases por seis o siete horas al
día cinco días a la semana no nos afectaría en lo más mínimo. Supe que las
discusiones volverían a surgir a las pocas horas, pero decidí disfrutar de
aquellos momentos en los que solamente éramos nosotras, esos minutos en los que
podíamos hacer lo que quisiéramos sin que nadie nos recriminase nada.
Abrazarlas me hacía sentir viva. Y me sigue pasando a pesar de las
pequeñas distancias que se van creando entre nosotras”
Podria dir que us estimo
moltíssim, que no us vull perdre mai, que no sou tot. Fins i tot podria
demanar-vos que tot seguís per sempre igual, que mai no canviés la
relació que hi ha. Però són coses que no cal dir, coses que de vegades s’han de
demostrar.
Simplement és
dir-vos que sí, que formeu una gran part de la meva vida, que tinc més records
amb vosaltres que sense vosaltres. Que amb cada una d’aquestes cinc personetes
he tingut la meva història, totes diferents, unes més llargues que altres, unes
amb més moments bons que dolents i d’altres amb moments potser no tan bons.
Però tots aquests moments, repeteixo, TOTS, per res del món els canviaria, ni
tampoc no me’ls esborraria de la memòria. Paula, Anna, Carla, Eva, Sonia.
Gràcies a vosaltres sóc el que sóc, gràcies als records que hi tinc gravats al
cos.
Tot canvia,
ho sé del cert, al igual que sé que els llaços entre nosaltres tant pot ser que
es vagin trencant com que es vagin enfortint; com que realment no ho sé, vull
deixar constància de com estem en aquest precís moment, vull que tothom sàpiga
que, tot i les diferències que tenim, sou la peça indispensable per mantenir
estable el meu món.
