Mostrando entradas con la etiqueta Pequeñas historias. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Pequeñas historias. Mostrar todas las entradas

sábado, 29 de septiembre de 2012

My little ladies


“Que nunca me había sentido tan viva como cuando las miré a los ojos y las vi a todas sonreír. Sonreír y mirarme, sin juzgarme. Cuando salimos todas de fiesta una noche de septiembre, esperando que aquellas horas no terminaran nuca. Deseando que la rutina no borrara la ilusión de nuestras miradas; que el saber que nos quedaban aun casi nueve meses encerradas en las mismas clases por seis o siete horas al día cinco días a la semana no nos afectaría en lo más mínimo. Supe que las discusiones volverían a surgir a las pocas horas, pero decidí disfrutar de aquellos momentos en los que solamente éramos nosotras, esos minutos en los que podíamos hacer lo que quisiéramos sin que nadie nos recriminase nada. Abrazarlas me hacía sentir viva. Y  me sigue pasando a pesar de las pequeñas distancias que se van creando entre nosotras”


Podria dir que us estimo moltíssim, que no us vull perdre mai, que no sou tot. Fins i tot podria demanar-vos que tot seguís per sempre  igual, que mai no canviés la relació que hi ha. Però són coses que no cal dir, coses que de vegades s’han de demostrar.
Simplement és dir-vos que sí, que formeu una gran part de la meva vida, que tinc més records amb vosaltres que sense vosaltres. Que amb cada una d’aquestes cinc personetes he tingut la meva història, totes diferents, unes més llargues que altres, unes amb més moments bons que dolents i d’altres amb moments potser no tan bons. Però tots aquests moments, repeteixo, TOTS, per res del món els canviaria, ni tampoc no me’ls esborraria de la memòria. Paula, Anna, Carla, Eva, Sonia. Gràcies a vosaltres sóc el que sóc, gràcies als records que hi tinc gravats al cos.


Tot canvia, ho sé del cert, al igual que sé que els llaços entre nosaltres tant pot ser que es vagin trencant com que es vagin enfortint; com que realment no ho sé, vull deixar constància de com estem en aquest precís moment, vull que tothom sàpiga que, tot i les diferències que tenim, sou la peça indispensable per mantenir estable el meu món.




sábado, 16 de junio de 2012

En nada hace un año, y la quiero más que nunca


Dentro de nada, de pocos minutos, hará un año. Volveremos a ese día y todos tendremos un año más; todos excepto ella. ¿Por qué tenía ella que irse? Nunca es fácil saber que alguien marcha para siempre, pero no empieza a doler de verdad hasta que empiezas a echarla de menos. En ese momento lloras y ruegas al cielo que nada haya ocurrido de verdad, pero no te lo acabas de creer, y por ese simple hecho estas mejor. Pero a la que pasa un tiempo y llega la Navidad ves ese sitio vacío en la mesa, y el ambiente decaído del resto de la familia. A la que llegan las tardes de tiempo muerto y piensas en dónde estarías un año antes; simplemente cuando hay acontecimientos donde ves que falta alguien. En esos momentos recuerdas ese día y piensas “enserio sucedió, y ahora la echo más de menos que nunca”. Miras hacia atrás y la ves a tu lado mirando la tele, o yéndote a buscar al cole; contándote historias, o simplemente guardando secretos. Saltas hacia atrás y la agarras de la mano, dispuesta a no dejarla marchar nunca. Y ahora, un año después, lloras en la cama y ruegas a dios que te la devuelva. Sabes que eso es imposible, por lo que te duermes, y sueñas con ella. Al menos sigue visitándote en el lugar donde todo es posible; le das un abrazo, le dices “te quiero”, y la esperas para la noche de mañana.
En unos minutos hace un año que se fue, y sé que seguiré echándola de menos por el resto de mi vida. Todos aquellos que tenéis a alguien que os vigila en el cielo, sabed que aunque las personas se vayan nuca nos dejan solos, y que puede que no nos vayan a ayudar en los exámenes, pero nosotros sabemos que siempre nos van a proteger, que es lo que más cuenta. Tan solo cerrad los ojos, y por un momento esas personas volverán a estar a vuestro lado; decidles que las queréis, y sabed que ellas os quieren también.

Abuela, se me hace realmente difícil terminar de aceptar que ya no estás; pero aunque no te vea no voy a olvidarte nunca, lo prometo. Te quiero.

lunes, 23 de enero de 2012

Una niña fràgil


Pasan lo días, y los meses, y los años, y ella sigue esperando sentada en ese mismo baúl. Van pasando los trenes pero ella no se sube a ninguno; tiene la esperanza de que él vuelva, como le prometió. Pero esto nunca sucede, y cuando le cae la primera lágrima se para el mundo. Al otro extremo del planeta una mariposa acaba de provocar un terremoto con su aleteo, una estrella acaba de ser extinguida por su lágrima. Ella, el frágil equilibrio entre la vida y la muerte, las sonrisas y las lágrimas, la locura y la razón acaba de derramar una lágrima por una promesa no cumplida.  Como tantas otras en este mundo, que dejaron los sentimientos atrás y pasaron a ser palabras vacías.
Tiempo después, sin equilibrios ni prohibiciones, movida por la locura ella podrá volver a ser feliz; sabiendo que las promesas vacías nunca se cumplen y que nuestros destinos son intercambiables.



jueves, 29 de diciembre de 2011

Una llàgrima cau sobre el coixí


Tanques l’ordinador que, com cada nit, tens obert fins tard parlant amb les amigues. Et poses el pijama, dius bona nit als teus pares i et fiques al llit. Ells van a dormir al cap de poca estona, esperes a que no se sentin més sorolls i t’aixeques. Mires per la finestra. Fins fa quatre dies, en aquestes hores ell estava esperant-te a baix, sorties per la finestra i anàveu a fer una volta, sovint per la platja. Però tot això s’ha acabat, ell ha decidit que no vol seguir amb tu. Et dones la volta i agafes el mòbil, esperant algun missatge que digui que s’ha equivocat, que deixant-te va cometre l’error més gran de la seva vida; faries el que fos perquè et tornés a dir que t’estima. I saps que aquest missatge mai no arribarà, però cada nit t’adorms amb el mòbil a la mà, sense perdre l’esperança. Comença a fer fred, però tu no ho notes. Sense deixar el mòbil et fiques al llit i et tapes fins a dalt, esperant que això calmi les mil sensacions que notes en aquests moments. Però, una vegada mes, això no serveix de res. Et poses  pensar i arribes a una conclusió.  De vegades el que fa mal no és el fet de que les coses s’acabin, és aquella sensació de sentir que la persona que tan estimes desapareix del teu costat, saber que ja no hi tornarà. Allò de que cada nit abans de tancar els ulls i dormir-te pensis: “Perquè va acabar malament, perquè no podíem seguir sent feliços?” I és en aquell moment en el que una llàgrima, que t’havies estat aguantant des que has tancat l’ordinador,  cau dels teus ulls, roda per la cara i acaba al coixí. Un coixí que ja ha rebut tantíssimes llàgrimes per una mateixa persona... I penses que ell ja no es mereix més llàgrimes, que fins i tot n’ha tingut més de les que es mereixia. Però igualment no pots deixar d’estimar-lo, no pots deixar de pensar que si un dia tot va començar podria tornar a passar. I intentes reflexionar, intentes buscar excuses per dir que ja no val la pena lluitar per ell, que algú millor trobaràs; l’únic que no ho aconsegueixes, i en aquell moment et sents com una estúpida enamorada. Creus que per molt que t’hi esforcis, els moments bons sempre guanyaran als dolents, cosa que et farà seguir somiant. La gent et diu que tot s’acaba, que ho important és guardar la història com a un bon record. Segurament tenen raó, però és que, per molt que t’hi esforcis, les coses bones mai no s’obliden. Després de tanta estona acabes adormint-te, sense deixar anar el mòbil.
Al matí següent et despertes plena d’energia, pensant que serà un gran dia. Però cada matí et despertes igual, així que, perquè hauria de ser diferent avui? D’acord, potser perquè és dissabte i has quedat amb les teves amigues, que volen animar-te. Esmorzes, et vesteixes, dius adéu i surts de casa, cap a la parada de bus. Està completament buida. T’asseus al banc i et quedes mirant un punt fix, pensant en les teves coses. De sobte veus que un nen petit passa corrents per davant teu, i una mare cridant el seu nom darrere. I es clar, com es diu el nen? Igual que el teu ex, sembla que des que et va deixar tots els nens, nois i homes es diuen com ell. Tornes a caure, no deixes de pensar en ell en tot el dia. Mil coses et passen pel cap en sentir el seu nom, en veure a una parella d’enamorats pel carrer; cada objecte, paraula, o lloc té alguna relació amb ell. Et poses a plorar. No vols, però tampoc no intentes amagar-ho. Sents que l’has perdut, però alhora que l’estimes i el necessites més que mai. Maleeixes el moment en que et vas enamorar d’ell, el dia en que et va dir que seria per sempre. Intentes odiar-lo, però descobreixes que cada vegada que penses que no et mereix i que t’ha fet mal, t’enamores encara més. És normal que et sentis perduda, mai no havies sentit que passaries el resta de la teva vida amb una sola persona; i menys encara havies pensat que aquesta persona no voldria saber res de tu. Recordes els seus llavis sobre els teus, la seva olor, les paraules que et deia, la forma en que et mirava, i segueixes plorant, aquesta vegada amb més força. Però tot i això saps que, per molt que tu segueixis esperant-lo, ell segurament trobarà algú altre amb el que serà feliç, a tu t’oblidarà i únicament al sentir el teu mateix nom, potser recordarà que una vegada una noia que es deia igual va ser important en la seva vida... 






sábado, 19 de noviembre de 2011

Estando mal se deprime






Se siente sola, perdida en un mundo en el que no tiene nada que hacer. Rodeada de “amigas” llora en silencio, intentando contener las lágrimas. Se pone a pensar en unos años atrás, cuando la hacían llorar constantemente y luego le decían que la quieran. ¿Habrá cambiado eso? Fueron sus primeros pensamientos al empezar el curso. Seguramente sí; después de las ultimas broncas contra ella, después de todo lo que les había dicho… Pero ahora se da cuenta de que no, de que a veces hay gente que te quiere mucho pero que le gusta hacerte daño. Le cae la primera lágrima y todas paran de hablar. Hasta el momento ninguna se había dado cuenta de que había abandonado la conversación hacia rato, y ahora todas están preocupadas por ella. Le preguntan, y entonces ella explota y le sale todo de golpe. Al terminar de hablar, todas se quedan paradas, luego se miran entre ellas y la abrazan. En ese momento ella vuelve a sentirse bien, y piensa que a veces, solo a veces, se equivoca con sus reflexiones. 



 


jueves, 4 de agosto de 2011

No provoca bailando, baila provocando



Sus amigas se van yendo a casa, sus padres las esperan despiertas. Normalmente ella se va con las chicas, pero hoy es diferente. Sus padres no van a volver hasta pasado mañana, tiene toda la noche para bailar, y solo para bailar. Le apasiona. Lleva un vestido blanco que a cada vuelta que da se le levanta un poco, pero le sienta bien, así que ella se lo pone, haciendo caso omiso de los comentarios de sus amigas. No es de las que provoca bailando, es de las que baila provocando. No es que lo busque, le sale así, sin más. Ni ha bebido ni ha fumado, lleva des de las diez y cinco bailando, y empieza a estar cansada, pero tiene toda la noche, y no la piensa desaprovechar. Sigue moviéndose al ritmo de la música debajo las luces, moviendo el pelo, sin darse cuenta de que el chico de la esquina lleva media hora mirándola. La encuentra perfecta. Lleva dos horas y cinco minutos y ha rechazado a todos los tíos que se le han acercado. Es su oportunidad. Empieza a avanzar, las luces van cambiando de color y el Dj anuncia que va a poner lentos a petición de una pareja. Tal y como lo había pedido; son las doce y cuarto y empieza a sonar la canción. La chica para un poco desorientada con el cambio de ritmo, pero le da igual, mientras pueda moverse ella sigue bailando. El chico sigue acercándose hasta que se queda cara a cara con ella, que al ver sus ojos azules para de bailar. Por un segundo había pensado rechazarlo como a todos los otros, ella quiere bailar y odia que la interrumpan. Pero esta vez no ha podido. Mirándose a los ojos entran en otro mundo, con la música lenta de fondo. El chico la coge por la cintura, la chica lo coge por el cuello. Empiezan a moverse, y al cabo de diez minutos, sin saber cómo, se encuentran besándose. Y la chica, por primera vez en mucho tiempo, siente que él no se le ha acercado por su cuerpo, así que siguen bailando y besándose. Ninguno de los dos saben cómo va a terminar la noche; mientras sea juntos la verdad es que no les importa.