"-En poques paraules -va afegir la dona-: vivíem
al trentè pis. Estava espatllat. L’ascensor, vull dir, no pas el meu marit. La
nostra relació sí que ho estava. Ningú no es veu amb cor de baixar a peu trenta
pisos i tornar-los a pujar amb l'únic propòsit d'anar a comprar tabac. Sobretot
si tens els bronquis enquitranats com una carretera comarcal. Com estava dient,
el meu home s'havia quedat sense tabac, però l'ascensor no anava bé. Havíem
avisat el tècnic dos dies abans, però no hi havia forma humana que es presentés.
Aleshores, de cop i volta, va arreglar-se tot sol, l'ascensor. Al pitjor
moment, diria jo. Al moment més perillós. El meu home va poder agafar-lo per
anar a comprar cigarrets, però un cop a baix, quan ja era al carrer, va
tornar-se a espatllar. Com si s'hagués arreglat expressament per deixar-lo
fugir de casa. De vegades penso que hauria tornat, però quan va veure que havia
de pujar trenta pisos a peu, va decidir que l'esforç no pagava la pena, i per
això va tocar el dos, Com si ja hagués fet prou esforços a la vida. Sí, de
vegades penso que tornarà tard o d'hora. -Va mirar-se el rellotge per enèsima
vegada.- Més tard que d'hora, segurament..."
