Perdida, sin saber qué hacer. ¿Sabes que es lo que realmente
quieres, o
solo es una ilusión? ¿Te has planteado nuca cómo va a ser
tu vida a partir de las cosas que hagas? Yo no, pero no por eso soy menos
feliz. Vivo sin miedo a caerme, aunque a veces debería temerlo. Sin miedo a
pelearme, a decir lo que pienso sin rodeos. Eso sí, tengo miedo al amor, a que me
vuelva a destrozar por dentro, como ya hizo una vez. Sé que debería seguir con
lo que se me presente, sin pensar lo que va a decir la gente de mí, pero a
veces me es imposible. Como a muchas chicas, supongo. ¿Pero sabéis lo que tengo
muy claro? Que por encima de todo debo seguir adelante, saltando obstáculos. ¿Sabéis
lo que tengo por seguro? Que hay mil caminos que tomar, pero sólo una
dirección. O avanzas o retrocedes. No puedes quedarte en medio.
miércoles, 4 de enero de 2012
martes, 3 de enero de 2012
sábado, 31 de diciembre de 2011
Salir esta noche, y volver el año que viene
En pocas horas
van a dar las campanadas, y dejaremos
atrás el 2011. Vamos a recordar todos los buenos momentos vividos en tan
solo unos segundos, vamos a alegrarnos de haber conocido a ciertas personas, y
vamos a desear que otras no hubieran entrado nuca en nuestras vidas. Vamos a
llorar las amistades perdidas, pero también vamos a abrazar a las ganadas, que
son las más importantes. Simplemente vamos a ver el año entero como si fuera una pequeña película,
seleccionando las partes más importantes de cada mes, rechazando los malos
momentos e incluyendo los buenos.
Ha sido un año difícil
para muchos; seguro que todos lo hemos pasado mal, seguro que hemos llorado más
de una vez, y a lo mejor también gente importante se ha marchado de nuestras
vidas. A lo mejor para algunos este será el primer año nuevo sin algún ser querido que se ha
marchado para siempre, pero para muchos va a ser su primer año con alguien
nuevo en la familia.
Puede que para algunos haya sido un año
diferente, ¿pero sabéis que? Yo he aprendido que aunque las cosas duelan
terminan por ir a mejor, que las falsas
amistades duran poco y las verdaderas tardan en llegar, que el amor no siempre
es correspondido y que aunque
alguien se vaya nos vigila desde el cielo. Y sobre todo, lo más
importante, he aprendido que aunque el año no va a ser como esperamos, puede
ser una 2012 perfecto.
Feliz año nuevo, espero que después de un año entero de buscarnos a nosotros mismos al final
podamos ser felices.
P.D.: No dejéis aparcados vuestros sueños, nuca se sabe cuando pueden llegar a cumplirse.
P.D.: Esperem que no s'acabi el món...
jueves, 29 de diciembre de 2011
Una llàgrima cau sobre el coixí
Tanques l’ordinador que, com cada nit, tens obert
fins tard parlant amb les amigues. Et poses el pijama, dius bona nit als teus
pares i et fiques al llit. Ells van a dormir al cap de poca estona, esperes a
que no se sentin més sorolls i t’aixeques. Mires per la finestra. Fins fa
quatre dies, en aquestes hores ell estava esperant-te a baix, sorties per la
finestra i anàveu a fer una volta, sovint per la platja. Però tot això s’ha
acabat, ell ha decidit que no vol seguir amb tu. Et dones la volta i agafes el
mòbil, esperant algun missatge que digui que s’ha equivocat, que deixant-te va
cometre l’error més gran de la seva vida; faries el que fos perquè et tornés a
dir que t’estima. I saps que aquest missatge mai no arribarà, però cada nit
t’adorms amb el mòbil a la mà, sense perdre l’esperança. Comença a fer fred,
però tu no ho notes. Sense deixar el mòbil et fiques al llit i et tapes fins a
dalt, esperant que això calmi les mil sensacions que notes en aquests moments.
Però, una vegada mes, això no serveix de res. Et poses pensar i arribes a una conclusió. De vegades el que fa mal no és el fet de que
les coses s’acabin, és aquella sensació de sentir que la persona que tan
estimes desapareix del teu costat, saber que ja no hi tornarà. Allò de que cada
nit abans de tancar els ulls i dormir-te pensis: “Perquè va acabar malament,
perquè no podíem seguir sent feliços?” I és en aquell moment en el que una
llàgrima, que t’havies estat aguantant des que has tancat l’ordinador, cau dels teus ulls, roda per la cara i acaba
al coixí. Un coixí que ja ha rebut tantíssimes llàgrimes per una mateixa
persona... I penses que ell ja no es mereix més llàgrimes, que fins i tot n’ha
tingut més de les que es mereixia. Però igualment no pots deixar d’estimar-lo,
no pots deixar de pensar que si un dia tot va començar podria tornar a passar.
I intentes reflexionar, intentes buscar excuses per dir que ja no val la pena
lluitar per ell, que algú millor trobaràs; l’únic que no ho aconsegueixes, i en
aquell moment et sents com una estúpida enamorada. Creus que per molt que t’hi
esforcis, els moments bons sempre guanyaran als dolents, cosa que et farà
seguir somiant. La gent et diu que tot s’acaba, que ho important és guardar la
història com a un bon record. Segurament tenen raó, però és que, per molt que
t’hi esforcis, les coses bones mai no s’obliden. Després de tanta estona acabes
adormint-te, sense deixar anar el mòbil.
Al matí següent et despertes plena d’energia,
pensant que serà un gran dia. Però cada matí et despertes igual, així que,
perquè hauria de ser diferent avui? D’acord, potser perquè és dissabte i has
quedat amb les teves amigues, que volen animar-te. Esmorzes, et vesteixes, dius
adéu i surts de casa, cap a la parada de bus. Està completament buida. T’asseus
al banc i et quedes mirant un punt fix, pensant en les teves coses. De sobte
veus que un nen petit passa corrents per davant teu, i una mare cridant el seu
nom darrere. I es clar, com es diu el nen? Igual que el teu ex, sembla que des
que et va deixar tots els nens, nois i homes es diuen com ell. Tornes a caure,
no deixes de pensar en ell en tot el dia. Mil coses et passen pel cap en sentir
el seu nom, en veure a una parella d’enamorats pel carrer; cada objecte,
paraula, o lloc té alguna relació amb ell. Et poses a plorar. No vols, però
tampoc no intentes amagar-ho. Sents que l’has perdut, però alhora que l’estimes
i el necessites més que mai. Maleeixes el moment en que et vas enamorar d’ell,
el dia en que et va dir que seria per sempre. Intentes odiar-lo, però descobreixes
que cada vegada que penses que no et mereix i que t’ha fet mal, t’enamores
encara més. És normal que et sentis perduda, mai no havies sentit que passaries
el resta de la teva vida amb una sola persona; i menys encara havies pensat que
aquesta persona no voldria saber res de tu. Recordes els seus llavis sobre els
teus, la seva olor, les paraules que et deia, la forma en que et mirava, i
segueixes plorant, aquesta vegada amb més força. Però tot i això saps que, per
molt que tu segueixis esperant-lo, ell segurament trobarà algú altre amb el que
serà feliç, a tu t’oblidarà i únicament al sentir el teu mateix nom, potser
recordarà que una vegada una noia que es deia igual va ser important en la seva
vida...
sábado, 24 de diciembre de 2011
domingo, 18 de diciembre de 2011
Que sí, que soy distinta, pero no me arrepiento de serlo.
Hay días en los
que estoy triste, sin ánimos para hacer nada. Hay otros en los que lo único que
deseo es irme de fiesta, reír, saltar, cantar, bailar. En mi diario hay letras
de todos los tamaños y colores, con
diferentes caligrafías y bolígrafos. Mi habitación tiene recuerdos de la
mayoría de gente que ha pasado por mi vida y ha sido importante; en mi mente
están los mejores momentos con ciertas personas. No es que me guste vivir en el
pasado, simplemente es que me gusta
recordar las cosas, tenerlas en algún sitio para no olvidar jamás esas
palabras especiales. Tengo amigas con las que me enfado cada dos semanas, y
aunque intentemos remediarlo sabemos que no podemos, que somos
así y punto. Tengo una gran familia donde todos estamos un poco
locos, es una familia única, y me encanta.
Mi ordenador está lleno de fotos, encontradas por internet, hechas por mi, con
mis amigas, sola, de chicos… También
está lleno de textos, de escritos míos que plasman todo lo que siento,
series, blogs, y mil cosas más. Y me gusta, me gusta no ser como los demás, ser
un poco diferente, ser única. Porque cada cual tiene su forma de
ser y de pensar, no hay dos personas iguales por mucho que se parezcan. Porque al fin y
al cabo cada uno tiene su historia, ¡y la cuenta como quiere!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)


