sábado, 31 de diciembre de 2011

Salir esta noche, y volver el año que viene



En pocas horas van a dar las campanadas, y dejaremos atrás el 2011. Vamos a recordar todos los buenos momentos vividos en tan solo unos segundos, vamos a alegrarnos de haber conocido a ciertas personas, y vamos a desear que otras no hubieran entrado nuca en nuestras vidas. Vamos a llorar las amistades perdidas, pero también vamos a abrazar a las ganadas, que son las más importantes. Simplemente vamos a ver el año entero como si fuera una pequeña película, seleccionando las partes más importantes de cada mes, rechazando los malos momentos e incluyendo los buenos.

Ha sido un año difícil para muchos; seguro que todos lo hemos pasado mal, seguro que hemos llorado más de una vez, y a lo mejor también gente importante se ha marchado de nuestras vidas. A lo mejor para algunos este será el primer año nuevo sin algún ser querido que se ha marchado para siempre, pero para muchos va a ser su primer año con alguien nuevo en la familia.

Puede que para algunos haya sido un año diferente, ¿pero sabéis que? Yo he aprendido que aunque las cosas duelan terminan por ir a  mejor, que las falsas amistades duran poco y las verdaderas tardan en llegar, que el amor no siempre es correspondido y que aunque alguien se vaya nos vigila desde el cielo. Y sobre todo, lo más importante, he aprendido que aunque el año no va a ser como esperamos, puede ser una 2012 perfecto.

Feliz año nuevo, espero que después de un año entero  de buscarnos a nosotros mismos al final podamos ser felices.





P.D.: No dejéis aparcados vuestros sueños, nuca se sabe cuando pueden llegar a cumplirse. 


P.D.: Esperem que no s'acabi el món...




jueves, 29 de diciembre de 2011

Una llàgrima cau sobre el coixí


Tanques l’ordinador que, com cada nit, tens obert fins tard parlant amb les amigues. Et poses el pijama, dius bona nit als teus pares i et fiques al llit. Ells van a dormir al cap de poca estona, esperes a que no se sentin més sorolls i t’aixeques. Mires per la finestra. Fins fa quatre dies, en aquestes hores ell estava esperant-te a baix, sorties per la finestra i anàveu a fer una volta, sovint per la platja. Però tot això s’ha acabat, ell ha decidit que no vol seguir amb tu. Et dones la volta i agafes el mòbil, esperant algun missatge que digui que s’ha equivocat, que deixant-te va cometre l’error més gran de la seva vida; faries el que fos perquè et tornés a dir que t’estima. I saps que aquest missatge mai no arribarà, però cada nit t’adorms amb el mòbil a la mà, sense perdre l’esperança. Comença a fer fred, però tu no ho notes. Sense deixar el mòbil et fiques al llit i et tapes fins a dalt, esperant que això calmi les mil sensacions que notes en aquests moments. Però, una vegada mes, això no serveix de res. Et poses  pensar i arribes a una conclusió.  De vegades el que fa mal no és el fet de que les coses s’acabin, és aquella sensació de sentir que la persona que tan estimes desapareix del teu costat, saber que ja no hi tornarà. Allò de que cada nit abans de tancar els ulls i dormir-te pensis: “Perquè va acabar malament, perquè no podíem seguir sent feliços?” I és en aquell moment en el que una llàgrima, que t’havies estat aguantant des que has tancat l’ordinador,  cau dels teus ulls, roda per la cara i acaba al coixí. Un coixí que ja ha rebut tantíssimes llàgrimes per una mateixa persona... I penses que ell ja no es mereix més llàgrimes, que fins i tot n’ha tingut més de les que es mereixia. Però igualment no pots deixar d’estimar-lo, no pots deixar de pensar que si un dia tot va començar podria tornar a passar. I intentes reflexionar, intentes buscar excuses per dir que ja no val la pena lluitar per ell, que algú millor trobaràs; l’únic que no ho aconsegueixes, i en aquell moment et sents com una estúpida enamorada. Creus que per molt que t’hi esforcis, els moments bons sempre guanyaran als dolents, cosa que et farà seguir somiant. La gent et diu que tot s’acaba, que ho important és guardar la història com a un bon record. Segurament tenen raó, però és que, per molt que t’hi esforcis, les coses bones mai no s’obliden. Després de tanta estona acabes adormint-te, sense deixar anar el mòbil.
Al matí següent et despertes plena d’energia, pensant que serà un gran dia. Però cada matí et despertes igual, així que, perquè hauria de ser diferent avui? D’acord, potser perquè és dissabte i has quedat amb les teves amigues, que volen animar-te. Esmorzes, et vesteixes, dius adéu i surts de casa, cap a la parada de bus. Està completament buida. T’asseus al banc i et quedes mirant un punt fix, pensant en les teves coses. De sobte veus que un nen petit passa corrents per davant teu, i una mare cridant el seu nom darrere. I es clar, com es diu el nen? Igual que el teu ex, sembla que des que et va deixar tots els nens, nois i homes es diuen com ell. Tornes a caure, no deixes de pensar en ell en tot el dia. Mil coses et passen pel cap en sentir el seu nom, en veure a una parella d’enamorats pel carrer; cada objecte, paraula, o lloc té alguna relació amb ell. Et poses a plorar. No vols, però tampoc no intentes amagar-ho. Sents que l’has perdut, però alhora que l’estimes i el necessites més que mai. Maleeixes el moment en que et vas enamorar d’ell, el dia en que et va dir que seria per sempre. Intentes odiar-lo, però descobreixes que cada vegada que penses que no et mereix i que t’ha fet mal, t’enamores encara més. És normal que et sentis perduda, mai no havies sentit que passaries el resta de la teva vida amb una sola persona; i menys encara havies pensat que aquesta persona no voldria saber res de tu. Recordes els seus llavis sobre els teus, la seva olor, les paraules que et deia, la forma en que et mirava, i segueixes plorant, aquesta vegada amb més força. Però tot i això saps que, per molt que tu segueixis esperant-lo, ell segurament trobarà algú altre amb el que serà feliç, a tu t’oblidarà i únicament al sentir el teu mateix nom, potser recordarà que una vegada una noia que es deia igual va ser important en la seva vida... 






sábado, 24 de diciembre de 2011

Moments that are recorded with fire in our hearts

Words are ephemeral, but moments last forever…




Moments - One direction




domingo, 18 de diciembre de 2011

Que sí, que soy distinta, pero no me arrepiento de serlo.


Hay días en los que estoy triste, sin ánimos para hacer nada. Hay otros en los que lo único que deseo es irme de fiesta, reír, saltar, cantar, bailar. En mi diario hay letras de todos los tamaños y colores, con diferentes caligrafías y bolígrafos. Mi habitación tiene recuerdos de la mayoría de gente que ha pasado por mi vida y ha sido importante; en mi mente están los mejores momentos con ciertas personas. No es que me guste vivir en el pasado, simplemente es que me gusta recordar las cosas, tenerlas en algún sitio para no olvidar jamás esas palabras especiales. Tengo amigas con las que me enfado cada dos semanas, y aunque intentemos remediarlo sabemos que no podemos, que somos así y punto. Tengo una gran familia donde todos estamos un poco locos, es una familia única, y me encanta. Mi ordenador está lleno de fotos, encontradas por internet, hechas por mi, con mis amigas, sola, de chicos…  También está lleno de textos, de escritos míos que plasman todo lo que siento, series, blogs, y mil cosas más. Y me gusta, me gusta no ser como los demás, ser un poco diferente, ser única. Porque cada cual tiene su forma de ser y de pensar, no hay dos personas iguales por mucho que se parezcan. Porque al fin y al cabo cada uno tiene su historia, ¡y la cuenta como quiere! 






sábado, 10 de diciembre de 2011

Es ella, y no la pienso cambiar




Una chica decidida, segura de si misma, con ganas de vivir. Es especial, es la que me anima cuando lloro, que aunque a veces también me haga llorar sé que me quiere. Humilde, loca, especial, abierta, pequeña, frágil, soñadora, alegre, sincera, cariñosa, extrovertida, perfecta… Una chica con ganas de aprender, de hacerse cada día más fuerte para no rendirse ante los problemas. Parece invencible, parece que tenga una muralla a su alrededor. Pero realmente ella es frágil, y aunque intente esconderlo la gente se da cuenta; pero es una de las cosas que más me gustan de ella, que quiere imponer tranquilidad a su alrededor. Puede que a veces haga cosas que no deba, o que esconda verdades importantes, pero la gente la quiere igual. Simplemente; inevitablemente. LA VES Y TE ENAMORAS DE ELLA.







P.D.: Lo prometido es deuda^^; saps que t'estimo!