sábado, 19 de abril de 2014

Ah, l'amor.

Segurament no eren l'un per a l'altre; és clar que no, pot ser que ni tan sols hi hagi algú per a cada persona, pot ser que ni tan sols hi hagi algú per a ningú. L'única cosa que sé del cert de la seva història, és que s'estimaven. S'estimaven a la seva manera, cadascú com sabia, improvisant dia a dia; hi havia dies en que no sabien com seguir, llavors eren dies tristos per a ells, no podien deixar de preguntar-se el perquè a ells i els seus ulls es tornaven grisos i perdien tota la seva llum. Altres dies no es trobaven a faltar i ni tan sols sabien el perquè.. ho intentaven i ho intentaven, però res feia efecte; el que encara no havien descobert era que, volent-ho, la il·lusió i la bogeria inicials tornarien. Però després venien finalment els dies en què es veien cara a cara, en què es besaven, s'acariciaven, es feien l'amor.. En aquests dies els "t'estimo" sortien sols, no havien de buscar-los ni perseguir-los, no havien de crear-los.
La veritat és que no sé què se n'haurà fet d'ells després de tants anys, però saps? L'última vegada que la vaig veure, li vaig preguntar com podien seguir junts sabent que no era per sempre, sabent que tenien una data límit en la qual haurien d'escollir entre dos camins i cap dels dos els portava a l'eternitat. Saps què em va respondre? Que s'havia enamorat, perduda i idiotament. Que cada vegada que li feia un petó tenia la certesa que en aquell moment era tot el que necessitava, que tenia davant tot el que volia. I que encara que sabia que li quedaven uns pocs mesos, l'amor seguia guanyant al dolor.