miércoles, 16 de abril de 2014

El pou darrere la porta

"-En poques paraules -va afegir la dona-: vivíem al trentè pis. Estava espatllat. L’ascensor, vull dir, no pas el meu marit. La nostra relació sí que ho estava. Ningú no es veu amb cor de baixar a peu trenta pisos i tornar-los a pujar amb l'únic propòsit d'anar a comprar tabac. Sobretot si tens els bronquis enquitranats com una carretera comarcal. Com estava dient, el meu home s'havia quedat sense tabac, però l'ascensor no anava bé. Havíem avisat el tècnic dos dies abans, però no hi havia forma humana que es presentés. Aleshores, de cop i volta, va arreglar-se tot sol, l'ascensor. Al pitjor moment, diria jo. Al moment més perillós. El meu home va poder agafar-lo per anar a comprar cigarrets, però un cop a baix, quan ja era al carrer, va tornar-se a espatllar. Com si s'hagués arreglat expressament per deixar-lo fugir de casa. De vegades penso que hauria tornat, però quan va veure que havia de pujar trenta pisos a peu, va decidir que l'esforç no pagava la pena, i per això va tocar el dos, Com si ja hagués fet prou esforços a la vida. Sí, de vegades penso que tornarà tard o d'hora. -Va mirar-se el rellotge per enèsima vegada.- Més tard que d'hora, segurament..."